Apuntant "Apuntant l'islam"

Voldria respondre l’escrit “Apuntant l’islam”. Sobre això hi ha diverses coses a comentar. En primer lloc, cal distingir els termes d'islam i islamisme. Islam és una religió que es basa en la total i absoluta submissió a l'únic Déu. El catolicisme no ha estat tan clar amb això del monoteisme introduint conceptes incomprensibles (no ho dic jo, són catalogats de "misteri") com el de la Santíssima Trinitat, que fan trontollar una mica aquesta idea d'unicitat. L'islam també neix en tribus dels ismaelites, que segons la tradició són els descendents d'Abraham amb la minyona -els fills de Sara són el poble escollit segons la tradició hebrea-. Els ismaelites es dividiren després en tuaregs i berebers, crec recordar, no em feu gaire cas, i aquí ja s'acaben els meus escassos coneixements d’aquesta branca de la nissaga del patriarca. L'islam es caracteritza per ser una religió que acapara –i aclapara- tots els aspectes de la vida d'una persona. No hi ha secularització possible amb l'islam, ja que tota acció humana ha de venir marcada pels dictàmens d'Alà. L'islamisme és un pas més enllà: cal institucionalitzar la religió en els estats, i tot ordre social legítim ha de tenir l'islam no només com a norma a seguir, sinó a expandir. Un islàmic difícilment s'integrarà en un Occident on, tot i no haver assolit encara el clímax del laïcisme, s’ha lluitat molt per a apropar-s’hi. Amb tot, aquest nostre modus vivendi no és frontalment contrari als principis corànics. En canvi, un islamista no podrà conviure amb no islàmics com qui diu per definició, perquè en el seu credo rauen no només uns principis a seguir, sinó a imposar.

En el moment en què expandir la religió es converteix en un principi, pot desdibuixar-se perillosament la frontera entre islam i islamisme, que en el fons és el problema que tenim ara, però això no és un mal intrínsec de l’islam. D’aquesta ambigüitat tan perversa en són responsables els xamans, gurús, ayatollahs, ulemes i, en general, tota mena de hooligans amb altaveu. El cristianisme oficial -el de l'Església institucionalitzada i el dels primers cristians- també tenia com a precepte evangelitzar, sota la creença que no hi ha salvació possible fora de l'Església. Aquest tema ha donat guerra (en tots els sentits!), és ara que s’està entenent que evangelitzar no és altra cosa que difondre, donar a conèixer. En això els jueus, en ser ells el poble escollit, ja no s'han preocupat de tocar els collons als veïns.

Feta aquesta distinció, anem a analitzar el contingut del text. Entenc que el blanc no és tant la situació de legitimació flagrant d’actes tan ignominiosos com el de la dona lapidada, com el del silenci perpetuat -i perpetrat- per molts mitjans de comunicació. L’autor del text atribueix aquest silenci a un aplaudiment generalitzat dels progres que dominen la premsa amb el seu pensament únic. Aquest fet és només una de les causes que motiven el silenci. I sí, existeix, de fet, un pensament únic. Un pensament que defensa que la democràcia és el millor i qui pensi el contrari s’ha de destruir, un pensament que vol ser moderat i d’esquerres, superat el comunisme i lluny de les injustícies socials; un pensament que sostenen els més covards de la transició, els que no es mullen, els de les idees comodins. La idea de l’Espanya plural, federal, unitària, solidària i vertebrada tot alhora i ara de regal laica i tolerant amb les religions i religiositats de tota mena. Un pensament que fa venir úlceres als liberals, però que l’esquerra intel·lectual tindria motius per abominar.

No obstant, aquest pensament únic es caracteritza precisament per ser buit, per no aportar res, pel tant m’estim, tot val. S’ha de ser relativista amb les altres ètnies i tradicions, sí. I s’ha de lluitar pels drets humans, també. I dos huevos duros. En què quedem? I davant la disjuntiva, callen. Hi ha qui considera aquest silenci com una complicitat. Jo no voldria ser tan malpensat, perquè realment no existeix aquesta maldat i perversió. El missatge al qual responc deixa entreveure una certa voluntat alarmista, sensacionalista i moralitzadora, i davant això faig la puntualització: si fem valer allò de qui calla, atorga; tota la blogosfera tarragonina tindria motius per a ser anatemitzada –seguim amb l’argot eclesiològic- amb la de coses al món que no diem, no condemnem i no consignem, i com mereixerien ser-ho.

Per què dic això? Perquè el silenci és una conseqüència d’un discurs buit, però hi ha més arbres encara, que no ens deixen veure el bosc. Un altre, de molt clar, és que els progres –he caigut a la temptació de fer servir la paraula- assumeixen inconscientment la superioritat de la cultura occidental. Ho dic seriosament. Critiquem molt més que una tortura a mans dels soldats d’Estats Units que de combatents de la intifada. En el fons estem exigint que els estadounidencs no ho facin, i ens indignem quan ho fan perquè culturament som molt més propers a ells. Que un faci un moro? Bah, és normal, en el fons són així. No han tingut la nostra educació, O això aconseguiran que pensem amb aquesta doble moral.

I, després, està el tema de la topologia no euclideana dels mitjans de comunicació. La distància més curta entre dos punts és la societat de la informació. Els abusos dels governs del Nord i Centre d’Àfrica són molt més denigrants que els d’Estats Units, i ens posem els mans al cap quan a Califòrnia, que està molt més lluny, condemnen algú a la cadira elèctrica. Jo també. Però aquest relativisme cultural neix del fet que nosaltres podríem ser aquell noi que espera al corredor de la mort, però no ens podem imaginar que ens lapidin per incomplir no sé quin versicle. Ja ni ens en preocupem. En el fons, en els mitjans de comunicació estem influenciats per Occident i la seva sempiterna autocrítica. Dels altres móns en sabem ben poc.

El conflicte palestino-israelià és diferent, allí la gent identifica Israel amb interessos d’Estats Units, i seguim la història de sempre que sovint es disfressa d’antisemitisme.

Està molt suat l’argument que a l’Occident cristià s’han perpetrat animalades a bastament, i que per tant estem igual. Amb això podem entendre que el problema de la humanitat no rau en un llibre o en uns quants llibres, i que dels llibres sagrats no es desprèn una moral que sigui intrínsecament malèfica. Som uns quants que creiem encara que el problema no és tal o qual versicle de l’Alcorà, ni l’obra en conjunt; però una cosa sí que és certa, i és que les lapidacions segueixen, el problema continua i mentre uns callin els altres apuntaran l’islam i diran que és la mare dels ous en els conflictes internacionals. Ja comencen a sonar les set trompetes...

Missatge enviat a Millorem Tarragona per: Marc -1143632 (http://tirantelblanc.blog.com)