Hipocresia i fair-play

Avui parlarem de futbol. Se’ns pot retraure que hi ha molts altres esports al món i tal vegada ens farem pesats quan ja tenim un arsenal de premsa, ràdio i televisió que ens bombardeja nit i dia sobre les vicissituds relacionades amb l’esport rei, més en particular de dues entitats entorn les quals sembla girar tota l’actualitat. D’antuvi, que valgui com a indulgència, és el primer cop que es tracta el tema en aquest blog; i quant a mi respecta, procuraré no abusar-ne.

Dit això, entrem en matèria. El futbol és l’esport amb més repercussió pública pertot (deixeu-me que eviti la paraula “mediàtica”, és que em fa molta ràbia) tot i seguir-lo de prop algunes disciplines com el tennis o la fórmula 1, modes aquestes atiades pel patrioterisme de tenir representants espanyols dins la seva elit internacional. I les catalogo de disciplines, amb totes les reticències que vulgueu (i més!), en contraposició al futbol, on la picaresca és el pa de cada dia. Al trampós li diuen llest; al fingidor, espavilat; i al violent, contundent o expeditiu. No vull crear una frontera de caràcter moral entre el futbol i la resta d’esports, que d’alguna manera o altra estan corromputs també. Però el futbol està ancorat en unes formes i unes normes -escrites o no- que propicien sobre manera aquesta disbauxa.

Una d’aquestes normes, que trobo que és el súmmum de la hipocresia, arriba amb l’a bastament corejat fair-play. S’entén que el fair-play és joc net, és oferir una disputa on la sang no arribi al riu. Que tenir una bona defensa, en teoria, no vulgui dir anar agredint i lesionant als davanters rivals, sinó que s’ha de fer la competició honradament... D’aquí neix el costum que quan un jugador cau al terra i no s’aixeca, l’altre equip, en senyal d’esportivitat, ha de llençar la pilota fora del camp. Quan s’ha reprès el joc, l’equip que té possessió de la pilota la torna a l’adversari i llestos. Aquesta comèdia és sovint aplaudida per l’afició, i la seva absència provoca xiulets d’escàndol i de repulsa. És una exigència, venuda arreu com una necessitat per a la concòrdia i l’harmonia. Però realment jo penso que no hi ha res que provoqui tanta trampa i tanta picaresca com aquesta llei tàcita. Quan un equip inicia un contraatac perillós, és una temptació per al rival que un jugador caigui estès al terra. Si no llença la pilota fora, serà contundentment renyat i donarà mala imatge a l’afició i a bona part dels periodistes que van de guais. I, si per contra, tira fora la bola, haurà cedit a un xantatge, perquè a la següent jugada els contraris els tornaran la pilota, sí, però molt més lluny i amb la defensa ja ben endreçada i preparada per a les envestides que facin falta. Això també propicia pèrdua de temps. Si un equip va guanyant, pot intentar perdre temps amb aquesta manera. I trobo que té delicte, perquè és una pràctica que neix de la voluntat de ser honestos, i ha acabat convertint-se en una arma a disposició de qui la necessiti. Per tant, convé que anem prenent consciència d’això. Jo defenso que si un jugador cau a terra, la jugada continuï com si res, quan surti la pilota ja se l’atendrà, però el partit pot continuar, no s’acaba el món. Així ens evitem la farsa, el joc brut i, de passada, les impertinents interrupcions que tot sovint impedeixen veure un bon partit i un bon espectacle.

Missatge enviat a Millorem Tarragona per Marc.