Reptes de la ciutat

No puc recordar bé si és que ho he somniat o bé és que ho he escoltat per ràdio quan, per motius de necessitat laboral, mig sentia la ràdio-despertador en aquells moments del dia en els que la posició horitzontal del cos, gaudint plenament de la gravetat universal, és divergent a les obligacions quotidianes. Passo a detallar el malson:

Jo estava mig endormiscat perquè acabava de sonar el despertador i en aquell moment va engegar-se la ràdio: Catalunya Ràdio informava de les temperatures a la ciutat de Tarragona i posteriorment radiava algunes notícies d’àmbit tarragoní. Una d’elles parlava d’una conferència que el nostre alcalde haviat donat el dia abans en algun lloc significatiu i aristocràtic (saló, sala, palau o castell...no recordo). El nostre rector dels designis municipals havia dit que en el seu mandat es complien REPTES de la ciutat i la ciutadania tarragonina. Reptes ho vaig vincular amb reptar i amb serps, cosa que em va fer esborranar encara més!.

L’insigne representant de la voluntat popular (millor dit, de la voluntat socialista) deia que un d’aquests reptes era haver aconseguit un “hotel de cinc estrelles”. Si no vaig equivocat aquest hotel estarà situat al Plà de la Catedral i reformarà un antiquíssim edifici històric. Els experts han dit que la reforma és possible però que hi ha poques possibilitats de que es preservin la totalitat dels elements d’interès. Desconeixia que això fos un objectiu per a la ciutat. D’hotels de luxe ja en tenim algun i si això és un repte municipal o polític, pintar la barana del meu balcó pot ser una inversió en infraestructures.

La segona gran mesura, repte o acció que havia de lloar-se, i sempre ho dic des del meu dubte racional en ser conscient de que tot el que vaig sentir podia ser un parany de Morfeu o del meu Sistema Reticular Ascendent, va ser la de tenir, finalment, un centre, lloc o ubicació per a la més gran xarxa d’oficines de l’Administració. El cor se’m va parar de cop i l’estòmac esdevingué un nus compacte. Un edifici emblemàtic de la ciutat no serà mesquita ni lloc de res d’ancestrals religions. Serà un conglomerat de funcionaris, un museu de buròcrates, un zoo de treballadors de l’Administració, una fira kafkiana. Oblidem-nos de museus d’antropologia, de bibilioteques... Que caram importa la cultura, la lectura, el passeig, la història si tenim la sol.licitud, la reclamació, la notificació, el requeriment, el tribut, la taxa, l’impost, el reglament, el decret i la fotocòpia compulsada. Boscos sencers aniquilats per a poder subministrar tanta paperassa. Els grans magatzmens de la burocracia, seran per Tarragona una font, no pas d’ingressos, sinó de despeses per als contribuents, una font de mal de caps i de mals de ventre.

Si encara ho volem fer més esperpèntic jo aconsellaria que es posessin en contacte amb els que han dissenyat el sistema d’ordre i tanda en el departament de renovació del DNI de Tarragona (Policia i Ministeri de l’Interior). Ja m’imagino els tarragonins, aixencant-nos a quarts de quatre de la matinada, fent cua per la via de la Independència (ara parlo de carrers i no de Carods) o per la Rambla Nova, tremolant de fred en els dies d’hivern o xops de suor en dies estiuencs, demanant tanda al policia municipal que, amb un llapis mossegat i descolorit, escurçat i rebregat, escriu en un paper o cartró aprofitat un número correlatiu.

M’agrada la nostra societat moderna, i dic moderna per allò d’ancorada en el segle XVIII. Aquesta és la Tarragona que volem? Vaig somiar, vaig tenir un malson? Si algú pensa que el motiu pot estar relacionat amb la ingestió de substàncies al.lucinògenes, va errat: només al.lucino quan escolto la COPE i veig CINE DE BARRIO o GRAN HERMANO i només en moments de descontrol mental.

Espero que hagi sigut un malson.