Anticatalanisme a la carta

En els darrers mesos es comenta que existeix un dèficit d’infraestructures a Catalunya, però aquest no és el problema més important perquè al cap i a la fi és qüestió de diners i de saber-los invertir de forma adequada perquè la història ens diu que sempre en falten i, a més a més, alguns polítics tenen la mà foradada o un reguitzell burocràtic que fa que el resultat final sigui miserable.

Bé, jo no volia parlar d’inversions sinó d’alguns fets que m’han trasbalsat i que són la prova de que l’anticatalanisme “està de moda” (potser mai ha passat de moda). Us presento un esborronant menú anticatalà.

Llegeixo astorat que la Generalitat Valenciana ha multat a Acció Cultural del País Valencià amb 300.000 euros per haver emès televisió (TV3) sense llicència. Engego la ràdio i trobo moltes emissores. Algunes d’elles segur que no les coneix ni la tieta del productor. Engego la tele i veig molts canals que de segur tenen la mateixa llicència que jo, és a dir, cap. Vull dir que si hem de ser legals hem de ser també justos i equitatius i sancionar tots els que ho incumpleixin. El que passa és que la Generalitat Valenciana vol castigar la catalanitat, vol aniquilar el català. Tota la resta tant li fot. De segur que si AlQaeda inaugura un canal televisiu a Castelló el Sr Camps hi assistirà. El que es castiga amb la màxima sanció és la cultura catalana i la nostra llengua.

De segon tenim el plat fort: els sindicats de Renfe i Adif fan vaga. Volen més diners? No! Volen menys hores de feina? No! El que No Volen és pertànyer a Catalunya. No volen ser catalans ni tan sols laboralment. No volen ser dependents de jerarquies catalanes. Ja és hora de que els sindicats es desmaquillin. Anyoren els soviets i el control que feia el comunisme en tota la societat, incloent les cues per a comprar pa. Tant els fa que el ciutadà català pateixi abominables retards, angoixes i desinformació: el que importa és seguir essent centralista. Després de milers d’hores perdudes per la incompetència de Renfe ens regalen encara sis dies més d’inactivitat pel sol fet de sentir-se traslladats. Els sindicats, amb una dosi immensa de cinisme, diuen que és per allò de la solidaritat. Jo ja la voldria la solidaritat: o a Madrid pateixen els mateixos retards i problemes que nosaltres o nosaltres els mateixos trens i carreteres que Madrid. Tal com ho tenim ara és robatori.

Per postres, la federació de futbol ens obsequia amb una altra anècdota que, tal com la crema catalana, ens recrema la notra torrada paciència. Resulta que un partit de costellada entre Catalunya i EEUU causa entre els seus dirigents (i entre el poble espanyol) un mal de ventre incurable. La raó: no volen la marca Catalunya, no volen que Catalunya destaqui, no volen la nostra imatge reflectida més enllà del provincianisme de TV3. Això no passaria si el partit fos Extremadura-USA ni Andalusia-Itàlia. Al contrari, seria recolzat. Recordem l’estatut: ens van massacrar tant des del PP com del PSOE i la caverna mediàtica va carregar amb tota l’artilleria.

El que més em preocupa és quina serà la propera càrrega, la propera disbauxa, el proper enrenou. Existeix un ideal: valencianitzar o murcianitzar Catalunya i per a aconseguir-ho tot s’hi val.

Missatge enviat a Millorem Tarragona per Artur

Ciutadans vol la bandera espanyola

Ciutadans vol que la bandera espanyola onegi al consistori tarragoní junt amb la de Tarragona i la catalana. Albert Rivera, l'ínclit nudista electoral, pel que sembla marginat per la infestació nacionalista, i José Domingo, van estar l'altre dia a Tarragona i van reclamar això davant l'Ajuntament.
Actualment a l'Ajuntament de Tarragona oneja només la bandera de Tarragona. La millor manera de no fomentar els nacionalismes (com diuen sempre ells) és limitant-se a posar la bandera municipal, però clar, en aquest cas ells són els primers interessats en fer complir la llei, que estipula que junt amb la bandera municipal ha d'estar la catalana i l'espanyola. És ben curiós que en aquest cas Ciutadans vulgui fer acatar la llei amb un excés de cura i, en canvi, critiquin segons quines polítiques linguístiques quan són estrictament legítimes.
Ells han basat la seva campanya electoral en rebutjar tot el que sigui identitari. I no és identitari reclamar la bandera espanyola al consistori? Per tant, creiem que el que molesta a Ciutadans és tot el que fa referència a Catalunya i a la llengua catalana. Un dels arguments que ha utilitzat aquest partit reaccionari per queixar-se sobre un suposat excés de catalanisme ha estat que això no forma part de les preocupacions de la gent. La pregunta és, creieu que realment interessa a algú si falta o no la bandera catalana i l'espanyola a l'Ajuntament? I si només faltés la bandera catalana, protestarien? Ells diran que sí, jo dic que no. Aquest partit vol fer complir la llei quan li convé.
L'única ideologia que té C's és l'anticatalanisme, aquest és l'únic vincle que uneix als membres d'aquest partit, i també és per aquest motiu que s'ha convertit en una olla de grills on cadascú diu la seva i on tenim garantida la disbauxa. Mentre publiquin aquest tipus de comunicats, tenim assegurada la sorna i el gaudi amb grans reguitzells de riallades.

Hipocresia i fair-play

Avui parlarem de futbol. Se’ns pot retraure que hi ha molts altres esports al món i tal vegada ens farem pesats quan ja tenim un arsenal de premsa, ràdio i televisió que ens bombardeja nit i dia sobre les vicissituds relacionades amb l’esport rei, més en particular de dues entitats entorn les quals sembla girar tota l’actualitat. D’antuvi, que valgui com a indulgència, és el primer cop que es tracta el tema en aquest blog; i quant a mi respecta, procuraré no abusar-ne.

Dit això, entrem en matèria. El futbol és l’esport amb més repercussió pública pertot (deixeu-me que eviti la paraula “mediàtica”, és que em fa molta ràbia) tot i seguir-lo de prop algunes disciplines com el tennis o la fórmula 1, modes aquestes atiades pel patrioterisme de tenir representants espanyols dins la seva elit internacional. I les catalogo de disciplines, amb totes les reticències que vulgueu (i més!), en contraposició al futbol, on la picaresca és el pa de cada dia. Al trampós li diuen llest; al fingidor, espavilat; i al violent, contundent o expeditiu. No vull crear una frontera de caràcter moral entre el futbol i la resta d’esports, que d’alguna manera o altra estan corromputs també. Però el futbol està ancorat en unes formes i unes normes -escrites o no- que propicien sobre manera aquesta disbauxa.

Una d’aquestes normes, que trobo que és el súmmum de la hipocresia, arriba amb l’a bastament corejat fair-play. S’entén que el fair-play és joc net, és oferir una disputa on la sang no arribi al riu. Que tenir una bona defensa, en teoria, no vulgui dir anar agredint i lesionant als davanters rivals, sinó que s’ha de fer la competició honradament... D’aquí neix el costum que quan un jugador cau al terra i no s’aixeca, l’altre equip, en senyal d’esportivitat, ha de llençar la pilota fora del camp. Quan s’ha reprès el joc, l’equip que té possessió de la pilota la torna a l’adversari i llestos. Aquesta comèdia és sovint aplaudida per l’afició, i la seva absència provoca xiulets d’escàndol i de repulsa. És una exigència, venuda arreu com una necessitat per a la concòrdia i l’harmonia. Però realment jo penso que no hi ha res que provoqui tanta trampa i tanta picaresca com aquesta llei tàcita. Quan un equip inicia un contraatac perillós, és una temptació per al rival que un jugador caigui estès al terra. Si no llença la pilota fora, serà contundentment renyat i donarà mala imatge a l’afició i a bona part dels periodistes que van de guais. I, si per contra, tira fora la bola, haurà cedit a un xantatge, perquè a la següent jugada els contraris els tornaran la pilota, sí, però molt més lluny i amb la defensa ja ben endreçada i preparada per a les envestides que facin falta. Això també propicia pèrdua de temps. Si un equip va guanyant, pot intentar perdre temps amb aquesta manera. I trobo que té delicte, perquè és una pràctica que neix de la voluntat de ser honestos, i ha acabat convertint-se en una arma a disposició de qui la necessiti. Per tant, convé que anem prenent consciència d’això. Jo defenso que si un jugador cau a terra, la jugada continuï com si res, quan surti la pilota ja se l’atendrà, però el partit pot continuar, no s’acaba el món. Així ens evitem la farsa, el joc brut i, de passada, les impertinents interrupcions que tot sovint impedeixen veure un bon partit i un bon espectacle.

Missatge enviat a Millorem Tarragona per Marc.

Cocapitalitat o complexos d'inferioritat?

Poques coses m’han semblat tant estúpides com la proposta de l’alcalde de Reus de crear una cocapitalitat a la futura vegueria del camp de Tarragona. És curiós que aquesta reclamació que va fer el batlle d’aquesta població ,que sempre s’ha caracteritzat per posar entrebancs al futur de la nostra ciutat, es faci sobretot en període de campanya electoral.

Crear una cocapitalitat a la futura vegueria del Camp de Tarragona només suposaria ampliar considerablement tota la maquinària del funcionariat, crear més càrrecs i confondre els ciutadans convertint la ja de per si complicada tasca d’enfrontat-se a l’administració pública en un laberint en què no saps a quina ciutat acudir. Jo crec que hi ha una explicació bastant simple que fa que un alcalde reclami aquesta disbauxa anodina en la territorialitat, i son els recels que té el conjunt de la ciutat de Reus d’estar a l’ombra de Tarragona, amb tot el que això implica.

Al marge del debat sobre quina ciutat té més importancia o està més capacitada per tenir la catalogació de capital de la vegueria, seria més lògic demanar directament ser la capital i no compartir-la amb Tarragona. En el moment en que l’alcalde i els polítics demanen aquest títol és perque creuen que Reus és una ciutat influent a tota la vegueria. No obstant es conformen amb la cocapitalitat. Per què? Doncs perque assumeixen que difícilment seran capitals havent-hi una ciutat com és Tarragona amb la importància i anomenada que té pertot. D’aquí deduim que aquesta reivindicació no respon a una voluntat de ser més eficaços administrativament i tenir una divisió territorial que faciliti els tràmits de la ciutadania, sinó que neix de rencúnies i / o envejes absurdes i fora de lloc. Una ciutat no deixa de ser ni millor ni pitjor per ser una capital provincial, en aquest cas, sencillament ha de saber quin és el seu paper i en el cas de Reus, és la capital de la comarca del Baix Camp.

Senyors de Reus, facin les reclamacions que creguin oportunes i benvinguda sigui qualsevol proposta però si us plau, allunyem del debat les enveges, els complexos d'inferioritat i el provincianisme al que ens tenen acostumats.

THINKING BLOGGER AWARDS 2007

El Capità Tarragona m'ha obsequiat amb el premi de blogs que fan pensar, la qual cosa li agraeixo molt. Ara hauré de dir en aquest missatge quins son els cinc blogs que per mi fan pensar així que som-hi!

-El Blog de l'Oriol és un blog que fa pensar, parla clar i sense embuts i dona les seves opinions d'una manera directa i les comparteixo sempre.

-El blog de l'Alejandro Fernandez. És un polític de la ciutat que debatrà i comentarà amb tu els temes que l'hi plantegis al seu blog i et donarà el seu punt de vista d'una manera clara. És un polític jove i el seu estil agressiu i sarcàstic m'agrada molt. A vegades em pregunto com pot compartir partit amb segons quins personatges.

-El blog del Quim Amorós. És un home que diu el que pensa i al seu blog s'hi poden trobar artícles molt interessants. És una persona oberta, natural i sencilla que sempre es mostra tal i com és i això diu molt d'ell.

-El Saló dels Penjats. És un blog que a part d'informar-te a la perfecció de l'actualitat política tarragonina es nota que procura ser neutral i no és tendenciós. Està fet per periodistes i saben del que parlen.

-Un pou d'idees. És el blog del Marc Gerard Martínez, un noi que n'entén força de política i m'encanta parlar sobretot de política municipal amb ell. En el seu blog t'hi pots trobar comentaris molt interessants a més de tenir un disseny que m'encanta.