Begoña Floria, essència de pamfletaire

La Begoña Floria és impressionant. Impressionant perquè pot omplir una pàgina del super-pamflet Tarragona Municipal i no dir res. Diu coses, però són paraules sense contingut, sense evidència objectiva, és misticisme socialista, és fe socialista, és creença irracional.

Amb la joia que la caracteritza ens explica que els tarragonins ens sentim més cofois de la nostra ciutat. Bé, jo em preguntaria com es medeix l’orgull dels ciutadans. Probablement el PSC ha dissenyat un estri electrònic que indica el sentiment tarragoní i, òbviament, tenen mesures d’abans de les eleccions municipals i també dades acutalias per a poder comparar-les. En cas contrari, és pura mentida, enganyifa.

Per variar, la portaveu ens alegra amb la creació de nous consells, com el Consell dels discapacitats o la nova oficina de comerç. I també, alegria de les alegries, ens comenta que l’alcalde va fer acte de presència al plenari de la Cambra de Comerç. Oh, els tarragonins, surtint als balcons, cridàvem esbojarradament i picàvem de mans quan vam saber que el batlle havia anat al plenari de la Cambra. És la notícia de l’any! Tots els tarragonins l’esperàvem… D’això la Floria n’hi diu: “una interlocució directa, basada en la lleialtat i en la suma d’esforços, amb els agents econòmics i socials”. Resto bocabadat!

No em sento amb forces de seguir comentant l’article. Entusiame, glòria i sentiments imparables de tarragonisme floreixen arreu (mai més ben dit). Ahir mateix anava per la Rambla i preguntava aleatòriament: “no veu vostè més orgull per tarragona”? i la gent, curulla d’aquella felicitat socialista, em regalava un somriure ample, un somriure socialista i m’expressaven la plena coincidència amb els sentiments de la Floria.

El discurs de Floria és sempre el mateix, repetitiu i buit. Avui mateix en una entrevista al Diari de Tarragona, quan li preguntaven com s’han notat aquests 6 mesos de govern socialista ens deia que en el canvi de formes, ara son un govern proper al ciutadà i que ha generat il-lussió. Això és el que destaca la senyora Floria del mig any que porten governant. A més d’una persona se li hauran caigut les protuveràncies sexuals al terra al sentir aquesta afirmació.

Tenim en la Flòria una nigromàntica del tarragonisme, una pamfletaire del no-res, perquè res i el que diu és el mateix. Per tant li recordaríem que per millorar Tarragona s’han de descriure les accions, s’han de desenvolupar els projectes, s’han de quantificar i s’han d’executar. Tots aquests verbs són d’acció i no estaria de més que el PSC comencés a moure el cul de la cadira per fer coses, o no diu el vostre director general allò de “fets i no paraules”?

La cultura tarragonina. El canvi d’estil.

Adam Manyé també vol millorar culturalment la nostra ciutat i els pobles de la contrada. En una entrevista al diari “Més Tarragona” el Sr Manyé ens explica els eixos de la seva política territorial en l’àmbit cultural.

De les seves respostes en podem extreure les següents conclusions: Es reestructura el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, es re-funcionalitza, es constuteix el Consell Local de Patrimoni i s’està treballant en el Centre de Creació i Pensament Contemporani. Bé això com a novetats. Pel que fa a les activitats purament culturals el departament seguirà subvencionant als “escollits”, ésa dir, als artistes, músics i escriptors que entrin dins del “canon” republicà. Dic això del cànon republicà perquè Cultura depèn d’ERC I és obvi que la línia a seguir vindrà donada pel “carod-rovirisme”.

El delegat ens diu que és una “bona notícia” la constitució del Consell del Patrimoni. Francament, només hi veig, en totes les propostes, un desembarc de funcionaris del “Politburó”, una estratègia del Kremlin republicà. Veiem que la majoria de “novetats” són redistribució de càrrecs, comissions, consells i comités. El toc de progressisme “guai” ve donat pel Centre de Creació i Pensament. M’ha deixat bocabadat. En aquest centre els artistes, músics, escriptors, i fins i tot els filòsofs, aniran a pensar i aprendran a crear. Clar que per porta a terme això farà falta gent preparada i de segur que els del partit ho són els que més. Abans de fer res cal organitzar-se, cal dissenyar, crear estructures jeràrquiques i, molt a contra-cor, dietes, desplaçaments, viatges culturals a regions remotes, trobades multiculturals en països llunyans, i tanta i tanta feina....

Hem de reconèixer l’eficàcia programada en el departament de Cultura. Després de tot això es planteja la possibilitat de fer un teatre a Tarragona amb sintonia i el vist-i-plau de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament. Puc aconsellar la creació d’una comissió pont que estableixi els punts d’enllaç i de coincidència entre les dues administracions.

La meva pregunta és: Tindrem els tarragonins més actes culturals? Podrem assistir a més obres de teatre? Ens agradarà llegir més del que ho fem? Coneixerem les clàssics? Cal que anem al Liceu per veure òpera? Escoltarem jazz?. I una qüestió cabdal: Seguirem tenint aquesta biblioteca? Una ciutat com Tarragona té la mateixa biblioteca que la que tenia en els anys seixanta, llavors comandada per un gran falangista anomenat “el Conde”. La resposta prevista: Sí!. Tarragona seguirà patint de la mateixa xifra de llibres que venia patint en els darrers anys. Ampliar la biblioteca? No!, calen moltes i moltes comissions.... Mireu, el Banc d’Espanya seran oficines, curulles de funcionaris, que faran “coses que interessen la gent”, la Tabacalera tindrà com a destí probable més burocràcia kafkiana, tota ella destinada als ciutadans i la seva felicitat. Ai, sí que en són de generosos amb nosaltres....

Per cert, m’ha semblat que la Delegació de Cultura de la Generalitat, al carrer Major, inclou una escala de cargol per a pujar al segon pis. Tinc la intuició de que les escales de cargol només poden utilitzar-se en els llocs de treball si són de servei. Clar que Cultura fa un servei als ciutadans i nosaltres, com a bons ciutadans, som considerats treballadors i usuaris de la cultura, i com a tals podem utilitzar les escales de servei.
Abreujant: menys funcionaris, menys comissions i més llibres, concerts i obres teatrals.