Reprenem l'activitat!

Després de molts mesos sense escriure per causes diverses reprenem l'activitat blocaire.

L’aigua, la sequera i “Batllesteros el solidari”

Engego la televisió i veig a Na Begoña Flora explicant que, malgrat que Lleida digui no a l’aportació d’aigua a Barcelona, igualant la negativa gironina, el “Batllesteros” vol que, per catalanisme (?) i solidaritat els tarragonins ens arrisquem a no poder-nos dutxar a l’estiu o a beure aigua salinitzada. Això és un expoli hídric maquillat de super-solidaritat-catalanista ballesteril. Bé, pel que sembla el nostre govern municipal és el més solidari dels solidaris amb els ciutadans de Barcelona.

És interessant i molt curiós veure que la zona més seca de Catalunya, és a dir, Tarragona, on els aqüífers han estat sobre-explotats, és la que donarà gentilment, junt amb Marsella, aigua a Barcelona. Les nostres reserves d’aigua responen a la necessitat de cubrir els dèficits que es poden tenir si l’aigua de l’Ebre, dels canals, pateix una contaminació i no pot utilitzar-se per al consum ciutadà. Aquesta possibilitat és alta si existeixen problemes o inesperades situacions en el riu Ebre per la neteja i/o descontaminació de fangs per mercuri.

Com podem veure, no hi ha cap trasvassament. Aquesta és la “nova cultura de l’aigua”: el Sr Ballesteros tanca l’aixeta quan s’afaita, i a tal fi li recomanem que es deixi barba perquè l’estalvi serà encara més espectacular. El Sr Ballesteros, amb una barba incipient per l’estalvi d’aigua domèstica enviará als companys barcelonins del carrer Nicaragua diversos vaixells, mensualment, curulls d’aigua tarragonina (serà aigua de Sant Magí?). És possible que els administradors d’un territori com el Camp Tarragona, un lloc on fa molts anys teníem talls dels líquid element, siguin ara els que es dediquin a “desfacer el entuerto”? El cost mensual d’aquesta nova cultura de l’aigua barcelonina rondarà els 20 milions d’euros. És la nova cultura: queda’t sense aigua i paga. L’aigua a Tarragona la paguem més cara pel fet de mantenir els aqüífers a nivell i consumir normalment la que ve de l’Ebre.

Pel que sembla els anteriors governs van planficar i actuar de forma bastant adequada. L’ajuntament de Barcelona, aquell que organitza el Fòrum de les Cultures i no sanciona els miccionadors escocesos –suposo que com a premi per a aportar voluntàriament derivats hídrics- no ha estat capaç de buscar una solució a un problema que fa temps que es detecta.

Recordem: Tarragona no pot cedir els seus acuífers perquè si el seu nivell disminueix en excès es salintizaran i ho haurem perdut tot. Les accions de govern, la “gestió” de la que parla l’infumable Montilla, no ha de ser realitzada pels polítics sinó pels tècnics. Ballesteros no ha d’actuar perquè sigui solidari sinó que ha de governar als tarragonins. Si vol ser solidari que s’apunti a Intermón.

Finalment la Sra Flòria, en una frase que pot passar als anals de la demagògia, ens diu que ella creu que els tarragonins estaran d’acord amb aquesta decisió. Senyora, i si els ho preguntés? Tanta democràcia, tanta participació ciutadana, tanta consulta, tant de diàleg per a acabar fent el que els surt dels c.... o d’on sigui. Volem dir: despotisme a la brava.

Nosaltres no podem hipotecar el nostre futur quedant-nos sense aigua, salinitzant els aqüïfers i provocant talls en el subministrament, quan els responsables d’altres territoris, administracions i polítics no han sabut fer la seva feina, no han planificat i només han obert la boca per dir “No als transvassmanets, sí a la nova cultura de l’aigua i millor que et deixis barba”.

Ballesteros i Floria: si ens deixeu sense aigua esteu traint la confiança dels que us van votar i actueu irresponsablement davant de tota la ciutadania. Nicaragua i Montilla us recompensarà amb càrrecs de nivell superior, amb aristocràtiques posicions dins del partit, amb sous que mai vau somniar, però no ho feu hipotecant el nostre subministre. Dediqueu-vos a pintar i despintar zones blaves: allí sou menys perillosos.

Missatge enviat a MT per Artur

Temps sense actualitzar

Disculpeu el temps que porto sense actualitzar, s'han donat un seguit de circumstàncies que han fet molt dificil que ho fes però ben aviat reprendré l'activitat d'aquest blog.

A Catalunya no hi cap tothom

Avui anant pel carrer he vist un cartell de la campanya electoral de Convergència i Unió en la que parlava sense cap mena de tabú del tema de la immigració. La frase era la següent: "La gent no marxa per ganes, marxa per gana, però a Catalunya no hi cap tothom".

Duran i Lleida no se'n ha amagat i mai ha tractat la immigració com un tema tabú, contràriament al que han fet altres formacions polítiques que no en volen parlar. Tots recordem fa relativament poc l'enfrontament que va tenir amb una dona musulmana que es queixava que no podia treballar tapada amb el mocador, al programa "Tengo una pregunta para usted". Tot i així l'eslògan electoral pot semblar molt xocant, és més, he llegit bastantes crítiques de gent que el titlla de feixista, però és bastant habitual que et titllin de feixista si no tens un posicionament massa conformista sobre el tema de la immigració.

El posicionament de Duran i Lleida ha estat clar des d'un principi, i això no se li pot retreure, ha parlat clar i català sobre aquest tema, s'ha mullat, cosa que encara no ha fet cap altra formació política amb un mínim de representació i ho trobo molt positiu. Altres partits s'ompliran la boca durant la campanya amb paraules boniques com tolerància, respecte, multiculturalitat mentres procuren silenciar la premsa quan es deporten immigrants com sacs d'avellanes. D'això se'n diria hipocresia i, tot i que és habitual en tota la classe política, en algunes formacions n'hi ha més que en d'altres. Malauradament aquests partits políticament correctes no acostumen a ser titllats de feixistes, bàsicament perque no tenen cap mena de posicionament sobre el tema, l'esquiven i, en cas que se'n parli, ho fan empran els mots dels que he parlat anteriorment.

Hi ha molta gent que pensa com Duran i Lleida però no volen dir-ho pel que diràn, perquè no volen ser titllats pel sector progre de feixistes però tard o d'hora se'n haurà de parlar d'aquest tema, per tant, aplaudeixo la valentia de Duran i Lleida i espero que s'iniciï un debat entre les diferents formacions per tractar seriosament aquest tema.

El que passa aquí no passa enlloc

Tot i no ser responsable ni col·laborador fix de Millorem Tarragona, en ares de la pluralitat se m’hi deixa escriure. No és el primer cop i espero no avorrir massa. Voldria ensenyar-vos alguna troballa feta ahir per internet. Es tracta de la imatge que apareix aquí sobre, treta d’un blog consignat al peu de pàgina, que fa propaganda en diversos àmbits de la política i la vida pública amb l’objectiu, per dir-ho finament, de vindicar el dret de sentir una pàtria espanyola a tots els seus confins, amb la conseqüència de cagar-se i bastant en tot allò que emana de l’òrbita catalanista. No entraré en profusió en matèria. No començaré a somicar i lamentar com ens odien els de fora de Catalunya –o els espanyolistes-, de com n’és d’ignorant el nacionalisme espanyol, i tota aquesta cantarella de sempre. No, perquè això seria per molts una mena d’autocomplaença immerescuda i encaminada a la falta d’autocrítica. Que no pretengui aquesta foto ser una arma llencívola per mostrar la faceta més dèbil i patètica del presumpte adversari. No m’agraden els discursos fàcils ni les solucions màgiques a tot. Però mireu la foto. També ens mereixem riure una mica. És que té collons, eh? És molt gros això! I el més fort és que potser és veritat. Ja els ho preguntaré, als meus amics de Nàpols, de Dijon o de Ratisbona, si els multen per escriure en una llengua que no sigui català. Realment tenen raó els que diuen que el què passa a Catalunya no passa enlloc...

Foto extreta de: http://www.mitocatalan.blogspot.com

Marc Nadal - 1143632

L'aventura Pau Casals

M'agradaria alertar als tarragonins i a la gent en general que pugui passar per l'avinguda Pau Casals dels riscs que comporta atravessar aquest carrer si no es va ben equipat.

Per començar farem una introducció sobre la ubicació d'aquesta avinguda. És tracta d'un carrer de tres carrils d'un únic sentit que va des de la font del centenari fins l'avinguda Maria Cristina, es troba a una zona molt cèntrica de la ciutat, en aquest carrer s'hi troben edificis tant emblemàtics com la Cambra de Comerç, l'edifici d'Ematsa (on per cert, s'ha substituit una font d'aigua per un jardí amb plantes podrides), també s'hi troben els Jardins del Banc d'Espanya i des de fa uns anys una parada d'autobusos. Si mirem de passar pel carrer ens trobarem que les voreres, a part de ser força antigues, estan molt deteriorades, repletes de clots, esfondraments, cagarades de colom, que converteixen un passeig plaent en tota una aventura per amants al senderisme. A la part superior veureu una fotografia per tal que us feu una idea de l'estat en que es troba aquest nefast paviment.

Si no trobeu prou arriscada aquesta aventura, si passeu per aquest carrer un divendres o dissabte a la nit, podreu gaudir d'un escenari d'allò més encisador: Gent d'una edat avançada vomitant a les portes d'una discoteca i a la vegada, podreu escoltar els crits guturals d'aquest energuemens o disfrutar d'un espectacle tan primitiu com pot ser una baralla entre dos borratxos.

No massa lluny, les bafarades pestilents de la gent que surt d'un bar proper, barrejat amb els crits de les femelles en zel esperant els mascles és un regal afegit a l'aventura d'aquest carrer. Val a dir que l'origen d'aquest darrer espectacle és un establiment que no té per costum complir l'horari establert legalment, però entenem que l'administració no sancioni aquest establiment perque és un lloc multicultural i és políticament incorrecte posar-lo en entredit. Com també ho és posar en entredit els negocis que a dintre d'aquest bar s'hi puguin realitzar.

Si heu de passar per aquest carrer, us recomano que porteu calçat esporiu, taps per les orelles i mascareta facial per evitar la olor d'orins i vòmits.

Begoña Floria, essència de pamfletaire

La Begoña Floria és impressionant. Impressionant perquè pot omplir una pàgina del super-pamflet Tarragona Municipal i no dir res. Diu coses, però són paraules sense contingut, sense evidència objectiva, és misticisme socialista, és fe socialista, és creença irracional.

Amb la joia que la caracteritza ens explica que els tarragonins ens sentim més cofois de la nostra ciutat. Bé, jo em preguntaria com es medeix l’orgull dels ciutadans. Probablement el PSC ha dissenyat un estri electrònic que indica el sentiment tarragoní i, òbviament, tenen mesures d’abans de les eleccions municipals i també dades acutalias per a poder comparar-les. En cas contrari, és pura mentida, enganyifa.

Per variar, la portaveu ens alegra amb la creació de nous consells, com el Consell dels discapacitats o la nova oficina de comerç. I també, alegria de les alegries, ens comenta que l’alcalde va fer acte de presència al plenari de la Cambra de Comerç. Oh, els tarragonins, surtint als balcons, cridàvem esbojarradament i picàvem de mans quan vam saber que el batlle havia anat al plenari de la Cambra. És la notícia de l’any! Tots els tarragonins l’esperàvem… D’això la Floria n’hi diu: “una interlocució directa, basada en la lleialtat i en la suma d’esforços, amb els agents econòmics i socials”. Resto bocabadat!

No em sento amb forces de seguir comentant l’article. Entusiame, glòria i sentiments imparables de tarragonisme floreixen arreu (mai més ben dit). Ahir mateix anava per la Rambla i preguntava aleatòriament: “no veu vostè més orgull per tarragona”? i la gent, curulla d’aquella felicitat socialista, em regalava un somriure ample, un somriure socialista i m’expressaven la plena coincidència amb els sentiments de la Floria.

El discurs de Floria és sempre el mateix, repetitiu i buit. Avui mateix en una entrevista al Diari de Tarragona, quan li preguntaven com s’han notat aquests 6 mesos de govern socialista ens deia que en el canvi de formes, ara son un govern proper al ciutadà i que ha generat il-lussió. Això és el que destaca la senyora Floria del mig any que porten governant. A més d’una persona se li hauran caigut les protuveràncies sexuals al terra al sentir aquesta afirmació.

Tenim en la Flòria una nigromàntica del tarragonisme, una pamfletaire del no-res, perquè res i el que diu és el mateix. Per tant li recordaríem que per millorar Tarragona s’han de descriure les accions, s’han de desenvolupar els projectes, s’han de quantificar i s’han d’executar. Tots aquests verbs són d’acció i no estaria de més que el PSC comencés a moure el cul de la cadira per fer coses, o no diu el vostre director general allò de “fets i no paraules”?

La cultura tarragonina. El canvi d’estil.

Adam Manyé també vol millorar culturalment la nostra ciutat i els pobles de la contrada. En una entrevista al diari “Més Tarragona” el Sr Manyé ens explica els eixos de la seva política territorial en l’àmbit cultural.

De les seves respostes en podem extreure les següents conclusions: Es reestructura el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, es re-funcionalitza, es constuteix el Consell Local de Patrimoni i s’està treballant en el Centre de Creació i Pensament Contemporani. Bé això com a novetats. Pel que fa a les activitats purament culturals el departament seguirà subvencionant als “escollits”, ésa dir, als artistes, músics i escriptors que entrin dins del “canon” republicà. Dic això del cànon republicà perquè Cultura depèn d’ERC I és obvi que la línia a seguir vindrà donada pel “carod-rovirisme”.

El delegat ens diu que és una “bona notícia” la constitució del Consell del Patrimoni. Francament, només hi veig, en totes les propostes, un desembarc de funcionaris del “Politburó”, una estratègia del Kremlin republicà. Veiem que la majoria de “novetats” són redistribució de càrrecs, comissions, consells i comités. El toc de progressisme “guai” ve donat pel Centre de Creació i Pensament. M’ha deixat bocabadat. En aquest centre els artistes, músics, escriptors, i fins i tot els filòsofs, aniran a pensar i aprendran a crear. Clar que per porta a terme això farà falta gent preparada i de segur que els del partit ho són els que més. Abans de fer res cal organitzar-se, cal dissenyar, crear estructures jeràrquiques i, molt a contra-cor, dietes, desplaçaments, viatges culturals a regions remotes, trobades multiculturals en països llunyans, i tanta i tanta feina....

Hem de reconèixer l’eficàcia programada en el departament de Cultura. Després de tot això es planteja la possibilitat de fer un teatre a Tarragona amb sintonia i el vist-i-plau de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament. Puc aconsellar la creació d’una comissió pont que estableixi els punts d’enllaç i de coincidència entre les dues administracions.

La meva pregunta és: Tindrem els tarragonins més actes culturals? Podrem assistir a més obres de teatre? Ens agradarà llegir més del que ho fem? Coneixerem les clàssics? Cal que anem al Liceu per veure òpera? Escoltarem jazz?. I una qüestió cabdal: Seguirem tenint aquesta biblioteca? Una ciutat com Tarragona té la mateixa biblioteca que la que tenia en els anys seixanta, llavors comandada per un gran falangista anomenat “el Conde”. La resposta prevista: Sí!. Tarragona seguirà patint de la mateixa xifra de llibres que venia patint en els darrers anys. Ampliar la biblioteca? No!, calen moltes i moltes comissions.... Mireu, el Banc d’Espanya seran oficines, curulles de funcionaris, que faran “coses que interessen la gent”, la Tabacalera tindrà com a destí probable més burocràcia kafkiana, tota ella destinada als ciutadans i la seva felicitat. Ai, sí que en són de generosos amb nosaltres....

Per cert, m’ha semblat que la Delegació de Cultura de la Generalitat, al carrer Major, inclou una escala de cargol per a pujar al segon pis. Tinc la intuició de que les escales de cargol només poden utilitzar-se en els llocs de treball si són de servei. Clar que Cultura fa un servei als ciutadans i nosaltres, com a bons ciutadans, som considerats treballadors i usuaris de la cultura, i com a tals podem utilitzar les escales de servei.
Abreujant: menys funcionaris, menys comissions i més llibres, concerts i obres teatrals.

Dissabte a les 5 tots a la Plaça Catalunya!

Molts catalans anirem a la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret a Decidir que es farà a Barcelona aquest dissabte dia 1 de desembre a les cinc de la tarda a la Plaça Catalunya per rehivindicar un bon servei de Rodalies, més infrastructures per Catalunya i la dimissió d'aquesta incompetent ministra pedant que se'n enriu de nosaltres. Catalunya ha estat discriminada respecte les altres comunitats autònomes i actualment estem patint les conseqüències d'aquesta discriminació escandalosa. N'estem ben farts. No hi ha massa cosa més a comentar. Ens veiem allà! Som una Nació i diem: PROU!

Més sobre l’inefable Sergi de los Ríos

Hem llegit l’entrevista feta al regidor Sergi de los Ríos, publicada en el pamflet “Tarragona Municipal”. De les respostes que ens ha donat ens plantegem alguns dubtes, tots ells racionals:

En primer lloc ens diu que Tarragona ha de ser en acabar la legislatura la segona destinació turística de l’estat espanyol. Caldrà recordar-li això d’aquí tres anys. El problema és que per a aconseguir-ho només té clar que cal fer una planificació d’activitats. És evident que un regidor del segle XXI no ha d’esperar que els bruixots i el destí aconsegueixin aquests objectius i, òbviament, cal un projecte. El curiós és que les activitats que proposa són, precisament, fer un “full de ruta” per als plans que cal dur a terme. Potser caldrà, primer de tot, dir quines són les activitats i accions específiques per a aconseguir ser la segona destinació turística. Una vegada tinc l’objectiu i les accions, planificaré (allò que ara en diuen el “timing”).

En la seva alegria contagiosa, fruit de la ingenuitat, ens comenta un vaporós projecte de parc tecnològic que serà molt “guai” si s’enfila l’agulla.

Com a gir copernicà ens parla del mercat del Fòrum: esdevindrà un mercat de productes ecològics d’una sola parada. L’activitat de la regiduria serà buscar alguna empresa que pugui vendre aquests productes allí. Potser si els tarragonins comencem a preocupar-nos per l’alimentació ecològica la parada arribarà a ser rendible, de totes maneres em sembla bé que es promocionin els productes ecològics.

El que també m’ha fet patxoca és el canvi radical en el que en diu “projecte filosòfic”. Ara resulta que un objectiu electoral és “recuperar la credibilitat i la confiança”. Voldria recordar-li al Sr de los Ríos que caldria aportar algun indicador, algun element o evidència més o menys objectiva, d’aquesta pèrdua de confiança. Quan Sergi ens diu que tots els tarragonins ho manifesten, serà que ho sap per un referèndum que ha convocat i no ens hem adonat? Serà perquè els serveis municipals han fet una enquesta a tres tarragonins afiliats a ERC i han coincidit amb el 100%? Serà perquè la gent l’atura pel carrer i li diu que “per fi ha recuperat la confiança en l’Ajuntament? No ho sé pas però això té un flaire de demagògia de curta volada que fa por.

En fi, esperarem tots aquests projectes, tota la paperassa desencadenada. Al cap i a la fi el compromís inicial és fer projectes i els projectes són barats de fer, el que és costós, el que implica la inversió de recursos, és fer coses.

Cent dies de govern però buidor galàctica. Estarem a l’aguait.

Propers i ineficaços al ciutadà

Avui llegint el diari de Tarragona he quedat ben sorprés per l'entrevista que li fa un periodista a Antonio Rodríguez, el regidor d'Espais Públics. L'entrevista dóna la sensació de bones intencions i d'objectius més o menys correctes: per exemple preveu crear la brigada d'intervenció ràpida a principis del 2008.
Les idees del regidor em semblen bastant adients fins que proposa la seva solució a les destrosses del mobiliari urbà. És paradoxal que, si per una banda, crea una brigada d'intervenció ràpida a costa dels impostos que paguem els contribuents, no fa res per cercar les causes ni prevenir futures bretolades. La magnífica solució que l'Antonio Rodríguez proposa es basa en conscienciar als brètols, delinqüents i malfactors de que rebentar una paperera, cremar un contenidor o destrossar un aparador està malament. Curiosament els ciutadans, si no paguem els nostres impostos municipals en el termini acordat, no ens consciencien de res, ens sancionen directament. Tanmateix el delinqüent urbà pot delinquir sense sanció, a no ser que conscienciar es consideri sancionar. Crec que en aquest aspecte l'Ajuntament hauria de ser molt més rígid i dur contra aquesta mena d'energúmens enlloc de recordar-los-hi que el que fan està malament. La gent ja sap que cremar un contenidor està mal fet, no val la pena conscienciar, el que s'ha de fer és sancionar, multar o penalitzar d'alguna manera a aquests subjectes per tal que no reincideixin. Crec que una mesura així sería molt més econòmica per tots, altrament la seva idea implica un pressupost mensual constant per a fer front els costos de destrosses i bretolades.

En resposta a Joan Miquel Carrillo sobre els valors tarragonins

En una atrevida classificació maniquea afirmes o dónes per entès que l’article pertany al “tarragonisme cutre”. He buscat en la “Història de les Ideologies” aquesta curiosa afiliació i no n’he trobat referència. A més, la paraula “cutre” té un caire de menyspreu perquè, potser subtilment i de forma involuntària (no sóc malpensat) s’afirma la inferioritat dels els que no pensen com tú. El nom de les coses és la definició semàntica del concepte i això és aristotèl.lic: tú poses un nom que menysprea la idea. Seria interessant que qualifiquessis la visita del Rei a Ceuta; potser allò de tanta bandera espanyola, tanta alegria i amor a la ciutat se’n diria “ceutisme caspós o cutre” (ai no, que en diuen “normalitat” segons C’s)

Pel que fa referència a l’aplicació de la llei, estic amb tú: sempre és relativa. Però sempre tot és relatiu i el relativisme absolut esdevé escepticisme, és a dir, túnnel sense sortida –i tú hi entens de túnnels-. A tal fi caldria llegir la gran liberal que fou Ayn Rand. També recordant Hayek (premi Nobel) diria que prendre la llei formalment no és estat de dret.

En la teva obsessiva fal.lera de posar noms a les idees, en treus una de nova que en dius “mallolisme” i de la qual jo tampoc en tenia referència. Potser que comencis a fer el millor compendi de les ideologies del Camp de Tarragona. Per cert, noto a faltar el “ballesterismo” i altres afinitats. També segueixes informant, potser en forma d’al.lucionacions, de no sé quina uniformitat. Suposo que les consignes d’algun partit del que et sents proper parla d’aquesta fet imaginari, com els molins de vent que veia Don Quijote, però estimar la ciutat de Tarragona no és uniformisme ni “pensament únic”. Tú pots odiar-la o pots ser indiferent o pots estimar-la d’altra forma. Que algunes persones demanem l’acció i la resposta del Sr Alcalde, que alguns demanem que no faci seguidisme político-legal, no implica que t’obligui ningú a pensar com ho faig jo. Per tant, o veus visions, o existeix dislèxia o bé hi ha indicis de certa paranoia socio-politica (de “bon rotllo” que en diuen ara els joves...)

Si li expliques als familiars de la darrera dona assassinada pel seu company sentimental que la justícia i la llei donen protecció a les dones que pateixen aquesta violència, probablement rebis un bon carxot. És una obivetat dir que dependrà de l’Ajuntament la neteja d’aquest espai, però caldrà que preguntis a les persones de més edat què i com era aquella zona quan no hi havia el restaurant: era l’abocador ciutadà. Ja veig que algunes de les llicències literàries de l’article no t’han agradat. Bé, tot és susceptible de millorar o empitjorar.

Ja que fas servir molt el terme “mallolista” i que podem dir que ja gaudim d’una correcta comunicació telemàtica, divergent, però dins del respecte, agrairia que no em qualifiquessis de mallolista ni insinuis cap vinculació a res similar. Jo mateix no he parlat ni de “riverisme”, ni de “boadellisme” com a corrent ideològic relatiu al teu pensament o proper a les teves idees. No podràs negar que això és una justa demanda.

Has de reconèixer, però, que l’article ha despertat en tú mateix el “Nadal” que portes dins: t’has sulfurat perquè he apel.lat a sentiments. Fixa’t, quina curiositat.. Suposo que tú ets dels que penses que parlar de valors és una mica perillós, i com exemple ens parles del comunisme i del nazisme. També el liberalisme ens dóna valors, la il.lustració i l’humanisme.; també les religions comuniquen valors i tant l’Islam com el catolicisme o el budisme dónen valors. Parlar de valors és important. És obvi que no hi ha “valors tarragonins”, clar que no! De totes formes, estimar el teu entorn, la fauna i flora del teu territori implica tenir valors. Estimar la teva ciutat és un valor, perquè vols el millor pel teu entorn i en aquest cas, com en d’altres, ètica i estètica poden anar de la maneta. Com a exemple de valors que en dius “cutres” et posaré a l’Oriana Fallaci que, després de veure uns individus ocupant un espai cedit per l’Ajuntament de Florència (tot legal), aprofitaven per orinar-se i defecar al costat de relíquies arquitectòniques i artístiques molt seves, molt properes, molt estimades, va orquestar una campanya per fer fora aquesta gent. Ella va voler “salvaguardar” allò que era important per a ella, i era Florència. Va posar Florència i l’art per davant de la solidaritat. Bé, són valors: tú probablement estaries a l’altra banda, als que posarien primer la solidaritat a costa dels orins i excrements en el baptisteri (és un constructo hipotètic). L’Orian Fallaci, exemple d’incorrecció política, va lluitar sempre contra tots els feixismes: nazisme i comunisme inclosos. Defensar el que és seu, el que considera seu, és “demagògic, feixista, neonazi, i nacioanalista i, sobre tot, perillós?, tal com insunues: Doncs no!. Defensar el que creiem important és el que hem de fer i la política, el diàleg, la discussió dins la correcció i el respecte, està per a això.

Aprofitant doncs aquest pseudo-companyerisme telemàtic, et voldria fer una pregunta, Joan Miquel: sé que no t’agrada que l’Ajuntament financiï el Nàstic. Jo no sóc el que ara en diuen “futbolero”, però voldria saber la teva sincera i metropolitànica opinió: què penses de que l’Estat subvencioni, de forma multimilionària la selecció espanyola?

Artur

Del Fortí: Ara és el moment, Alcalde...

Ara és el moment, Alcalde, de posar tota la llenya al foc. Ara és l’hora de saber “wich side are you on” (de quin costat esteu) seguint la canço de Bob Dylan. Els tarragonins volem una conducta ferma, un posicionament sòlid de defensa democràtica d’allò que volem. Estem tips dels legalistes, dels constitucionalistes, dels seguidors i apologistes del reglament, enamorats del decret i hipnotitzats per la magrejada paraula “llei”.

No volem un govern seguidista, caní: el volem felí. No volem un alcalde “legalista”, per a això ja tenim milions de funcionaris, dignes de la millor enciclopèdia de la burocràcia ibèrica. No ens agraden els alcaldes que no estimen el que estimem els tarragonins. No volem governants que, tal com en èpoques no democràtiques, eren simples peons del règim, engranatges humans del “Fuero de los Españoles”, intermediaris de la llarga ombra del franquisme....

Del senyor Ballesteros esperem una acció contundent: volem veure el nostre alcalde davant les excavadores, denunciant, i si s’escau davant del màxim tribunal europeu, la patètica sentència esperonada per les enveges i maquinacions polítiques d’un parell de persones. Volem un Ballesteros lluitador. Clar que per ser un lluitador cal lluitar. Cal prendre decisions, cal, a contra-cor, apartar els que volen moure els fils de l’alcalde i de l’Ajuntament, cal trencar el dogall del partit, cal ser lliure: cal pensar en Tarragona.

Ara és el moment, alcalde: Ara ja no estem en campanya electoral. Ara no tot és bonic i tendre. Ara no tot són flors i violes sinó que les flors i les violes s’han marcit. Manar és decidir, manar és actuar i cal actuar amb fermesa davant l’enderrocament d’un restaurant estimat que forma ja part de la Tarragona que volem. Manar és evitar que el Fortí esdevingui un escorxador humà, una deixalleria de drogadiccions, un abocador de fracassos familiars amanit amb xeringues i delinqüents.

L’alcaldia no és el partit. L’ajuntament no és el partit. Val a dir que ara, i ho entenem, és també el moment de retribuir els favors fets, els sacrificis, l’abnegació d’alguns militants. La pinya socialista esperava aquest triomf però els que van fent el castell i escalen posicions han de fer nòmines i satisfer aquesta fam electoral, aquesta luxúria política. Ho entenem, sí. Entenem també que el govern municipal s’ha de moure. També això va pel senyor De Los Ríos: on està la nova forma de governar?: No em diran que és allò de “respectar les sentències judicials...”, tan trillat i tan poc original. Si és així, aniré a viure a Reus: serà com viatjar al passat, seré un súbdit del Kremlin reusenc, i ho faré perquè estaré avergonyit dels polítics tarragonins, especialment dels que manen, però també dels qui em representen.

I quan l’esquadra destructora arribi davant el Fortí: on mirarà el nostre alcalde? Xiularà mentre l’enderroquen? Mirarà cap el partit mentre la pols, els pedrots i enderrocs s’amunteguen davant del que fou un lloc de trobada gatronòmica? Potser sí que en aquell moment sortirà de dins seu el millor Ballesteros. Potser sortirà el Nadal que tots els polítics porten dins. Si fos així, Ballesteros no cauria mai més en el costat obscur i gaudiria de la “força”, del costat lluminós de la defensa dels valors tarragonins. Sempre trobarem un Dark Vader intervencionista, escrupulosament legalista i molt poc democràtic i és per aquest motiu que necessitem un alcalde “Luke Skywalker”.

Missatge enviat per a Millorem Tarragona per Artur

Reptes de la ciutat

No puc recordar bé si és que ho he somniat o bé és que ho he escoltat per ràdio quan, per motius de necessitat laboral, mig sentia la ràdio-despertador en aquells moments del dia en els que la posició horitzontal del cos, gaudint plenament de la gravetat universal, és divergent a les obligacions quotidianes. Passo a detallar el malson:

Jo estava mig endormiscat perquè acabava de sonar el despertador i en aquell moment va engegar-se la ràdio: Catalunya Ràdio informava de les temperatures a la ciutat de Tarragona i posteriorment radiava algunes notícies d’àmbit tarragoní. Una d’elles parlava d’una conferència que el nostre alcalde haviat donat el dia abans en algun lloc significatiu i aristocràtic (saló, sala, palau o castell...no recordo). El nostre rector dels designis municipals havia dit que en el seu mandat es complien REPTES de la ciutat i la ciutadania tarragonina. Reptes ho vaig vincular amb reptar i amb serps, cosa que em va fer esborranar encara més!.

L’insigne representant de la voluntat popular (millor dit, de la voluntat socialista) deia que un d’aquests reptes era haver aconseguit un “hotel de cinc estrelles”. Si no vaig equivocat aquest hotel estarà situat al Plà de la Catedral i reformarà un antiquíssim edifici històric. Els experts han dit que la reforma és possible però que hi ha poques possibilitats de que es preservin la totalitat dels elements d’interès. Desconeixia que això fos un objectiu per a la ciutat. D’hotels de luxe ja en tenim algun i si això és un repte municipal o polític, pintar la barana del meu balcó pot ser una inversió en infraestructures.

La segona gran mesura, repte o acció que havia de lloar-se, i sempre ho dic des del meu dubte racional en ser conscient de que tot el que vaig sentir podia ser un parany de Morfeu o del meu Sistema Reticular Ascendent, va ser la de tenir, finalment, un centre, lloc o ubicació per a la més gran xarxa d’oficines de l’Administració. El cor se’m va parar de cop i l’estòmac esdevingué un nus compacte. Un edifici emblemàtic de la ciutat no serà mesquita ni lloc de res d’ancestrals religions. Serà un conglomerat de funcionaris, un museu de buròcrates, un zoo de treballadors de l’Administració, una fira kafkiana. Oblidem-nos de museus d’antropologia, de bibilioteques... Que caram importa la cultura, la lectura, el passeig, la història si tenim la sol.licitud, la reclamació, la notificació, el requeriment, el tribut, la taxa, l’impost, el reglament, el decret i la fotocòpia compulsada. Boscos sencers aniquilats per a poder subministrar tanta paperassa. Els grans magatzmens de la burocracia, seran per Tarragona una font, no pas d’ingressos, sinó de despeses per als contribuents, una font de mal de caps i de mals de ventre.

Si encara ho volem fer més esperpèntic jo aconsellaria que es posessin en contacte amb els que han dissenyat el sistema d’ordre i tanda en el departament de renovació del DNI de Tarragona (Policia i Ministeri de l’Interior). Ja m’imagino els tarragonins, aixencant-nos a quarts de quatre de la matinada, fent cua per la via de la Independència (ara parlo de carrers i no de Carods) o per la Rambla Nova, tremolant de fred en els dies d’hivern o xops de suor en dies estiuencs, demanant tanda al policia municipal que, amb un llapis mossegat i descolorit, escurçat i rebregat, escriu en un paper o cartró aprofitat un número correlatiu.

M’agrada la nostra societat moderna, i dic moderna per allò d’ancorada en el segle XVIII. Aquesta és la Tarragona que volem? Vaig somiar, vaig tenir un malson? Si algú pensa que el motiu pot estar relacionat amb la ingestió de substàncies al.lucinògenes, va errat: només al.lucino quan escolto la COPE i veig CINE DE BARRIO o GRAN HERMANO i només en moments de descontrol mental.

Espero que hagi sigut un malson.